El tango és un gènere musical que renova les seves energies cíclicament. Cantants, músics i ballarins argentins expandeixen pel món aquesta música ja centenària que ha mostrat amb energia única l’art d’atrapar desesperances, misèries o solituds per a convertir-les en emocions confortants.

En els anys 20 del segle XX va néixer el tango -cançó i, des de llavors, s’han succeït fornades de poetes i de músics capaços d’expressar la vida amb un lirisme estripat que va escalar amb Gardel al més alta dels seus cims. Aquesta passió ja la cantava sense paraules el bandoneó però el tango havia de descobrir en la veu humana el seu millor instrument.
El tango -cançó ha traçat la línia emocional central del gènere, encara que el ball, que es gaudeix en milers de milongues habituals en ciutats de mig planeta, o el concert, amb l’herència magistral Astor Piazzolla, tinguin protagonismes paral•lels.

A tantes veus masculines històriques, en les últimes dècades s’han imposat les femenines. El segle “problemàtic i febril” va concloure veient com el testimoni narratiu del tango -cançó seguia pres per dones en una Buenos Aires convertit en formiguer de joves intèrprets que no dubten en preparar-se amb rigor i il•lusió per dur la seva devoció musical a la màxima altura artística. Exemplar representant d’aquest moviment efervescent és Romina Bianco, una cantant de 24 anys que ha vingut disciplinant la seva veu privilegiada ja des de 1996, que va començar a anar a classes de cant, per aconseguir abordar les grans fites del repertori milonguero amb tècnica tan sobrada com la seva mateixa veu.

El seu primer disc, llançat al mercat espanyol per la nova editora Discatmusic, sorprèn per la manera que reuneix raigambre i vitalitat. Romina se sap tot el vell tango, però també és dona del seu temps i posseeix el nervi juvenil que, amb tota probabilitat, la durà a l’èxit. Per això, en el seu disc “Disfressada de mi” és capaç de cantar peces com “L’últim cafè”, de 1963; “Passional” de 1951; “Un”, de 1943; “Cambalache” de 1935; o “Chorra” de 1928 i, sense desprendre-les gens de la seva genuïna intenció, les tracta amb instrumentacions i arranjaments amarats de pop contemporani i les converteix en cançons del 2003.

Alhora, temes com “Aquelles petites coses”, de Serrat, “Nits de noces”, de Sabina o “Grafiti de les ànimes”, de Lito Vitale, estan cantats amb l’ànima de tanguista i mantenen la unitat amb la resta del disc, guardant el mateix esperit que les va inspirar, alhora que presenten una originalitat indiscutible. És clar que tot el disc és deutor del bandoneó de Néstor Marconi, dels arranjaments de Roberto Kano Alonso i Daniel Seminari i del productor Elio Barbeito.

El protagonisme però, i a diferència de tantes produccions pop, pertany per dret a aquesta jove artista bonaerense, Romina Bianco, d’admirables veu, dicció i cor interpretatius. Cal tenir veu per abordar un repertori que, com el del tango, té peces escrites per grans cantants. Romina Bianco la té i l’ha treballat. Cal saber dir el tango-cançó. Romina Bianco té una dicció perfecta per a això. Cal tenir molt cor perquè aquestes cançons arribin als públics amb l’energia vital que les fa creïbles. Romina Bianco, a pesar dels seus joves 24 anys, té aquest cor milonguero capaç de fer que els somnis i les experiències fugaces de felicitat que esquitxen les nostres vides es transformin en esperances infinites, les quals produeix l’art, les quals des de fa 80 anys escampa pel món el tango-cançó.

“Disfressada de mi” , inicialment un joc de paraules per a Romina, ha acabat per ser el títol d’aquest disc que a la fi de 2003 mostra el valor personal d’una artista que vol enarborar la bandera de l’autenticitat. “Moltes vegades hem de posar-nos màscares, disfressar-nos per seguir endavant amb el que ens imposa la societat en què estem immersos, però a mi m’agraden la gent i les coses autèntiques, així que si he d’elegir una disfressa, elegeixo estar “disfressada de mi” .